Res millor que construir un bon guió perquè la pel·lícula de la vida tingui un final feliç, com en el cas d’en Jordi i la Irene.
La Irene va enllestir la comanda i va fer via cap al lloc de l’acte. Els havien encarregat un càtering per a un concurs de curtmetratges que es feia en una masia de l’Empordà. Van arribar-hi de fosc i van entreveure el muntatge, la cinquantena de cadires per als assistents disposades davant d’una de les parets de la masia, sobre la qual es feien les projeccions. Quan estaven a punt de començar va sorgir un imprevist, un dels membres del jurat havia fallat i necessitaven un suplent. “Jo no sóc crític de cine…”, va fer ella, “No hi fa res, no et preocupis, ho faràs bé”. No era qüestió de posar-se a discutir… Va sortir de l’office i es va incorporar a la taula del jurat. mentre s’iniciava una de les projeccions. La història de la pantalla li resultava tan familiar… i de sobte, la cara d’en Jordi a la pantalla! Com podia ser? L’astorament la va deixar sense paraules quan va veure que en Jordi en persona sortia de la paret on es feia la projecció, talment com si sortís de la pel·lícula! Es van obrir els llums i el somni es va fer realitat: en Jordi li va demanar per casar-se tot oferint-li un solitari de cine, davant d’un públic còmplice ple d’amics i familiars.
- Història real viscuda per en Jordi i la Irene a Can Piferrer (Baix Empordà) l’octubre de 2016.