Quan l’esport forma part de la vida, és millor no trencar el ritme i integrar el compromís en l’activitat que ens fa feliços.
Va sortir de pressa de casa. Després de setmanes de sequera, per fi s’havia posat a ploure, i no parava. Ell hagués preferit un bon sol, per correspondre’s al seu estat d’ànim. Havia decidit donar-li l’anell aquella tarda, havien quedat per anar al partit. Seria una tarda divertida, compartirien l’excitació del joc i celebrarien junts el triomf, o bé lamentarien la derrota tot comentant les jugades més interessants. A la Marta li agradava l’esport, solia anar a córrer després de treballar i no es perdia mai el partit del seu equip… quantes nits havien gaudit junts davant el televisor! Però per fi s’havia decidit a fer el pas… i res millor que compartir una jornada de bàsquet junts en aquell dia clau. Segur que la vivència conjunta prepararia el terreny. Si l’equip perdia, esperaria a donar-li durant el sopar; però si guanyava, el millor era demanar-li que es casés amb ell allà mateix, a l’estadi! L’anell li agradaria, d’això n’estava segur, perquè era com ella: còmode, essencial i noble. Aquell cop, la sort va jugar a favor seu: l’equip va guanyar de llarg, i la Marta va dir sí al Palau Blaugrana.